• Europa ha de frenar la creixent emigració precoç de nois que arriben indocumentats i sols

30/11/05

CARME Panchón - El Periódico

Professora de Pedagogia de la Inadaptació Social de la UB i sotsdirectora del Consorci Institut d'Infància i Món Urbà

Des que va començar l'onada d'aldarulls a França, ha ressorgit al nostre voltant la inquietud i la preocupació pel fenomen de la immigració. Sense ànim de justificar aquests disturbis, s'ha de tenir en compte que darrere de la manifestació d'aquestes conductes hi ha una gran varietat de motius.

La societat actual té una dinàmica pròpia que genera processos de marginació social com a resultat de la desigualtat en la distribució de la riquesa i el poder. Una societat suposadament més democràtica va incrementant les seves diferències i crea sistemes socials paral.lels i ciutadanies de segona classe.

L'increment de la mobilitat de les persones constitueix un repte per a la planificació local. Solament amb la predisposició i la implicació dels sectors que realment poden aconseguir el canvi, es podran promoure entorns favorables de desenvolupament familiar, educatiu i social. S'ha de treballar per aconseguir una societat més justa, en què la inclusió social sigui l'objectiu primordial, a partir del diàleg entre tots els sectors de la ciutadania.

En aquest moment, a Catalunya, el 12,5% de la població és d'origen estranger. Això comporta la reflexió, l'anàlisi i el replantejament de les respostes que s'ofereixen per fer front a aquest fenomen i especialment al problema de la immigració de menors.

Per a molts menors aquest èxode representa un projecte de vida nou, una ajuda a la seva família, una voluntat de millorar i obrir-se camí. Però a l'arribar als nuclis urbans europeus, les coses no són com imaginaven. Es troben amb unes dificultats socials, econòmiques, culturals, emocionals i legals que els impedeixen progressar.

A CATALUNYA es constata, des del 1998, el fenomen dels menors immigrats indocumentats no acompanyats (Meina). Un important nombre de nois concentrats en algunes grans ciutats va comportar, l'any 2002, canvis en la legislació autonòmica de protecció a la infància. Canvis que topen frontalment amb els drets reconeguts a diferents normatives, entre les quals la Convenció de Drets de l'Infant. Des de llavors s'ha fet feina, tant per part de les administracions que en tenen competència, sobretot els darrers anys, com per part de les entitats que hi treballen. S'ha perfeccionat el circuit d'atenció, s'han obert nous equipaments i hi ha més agilitat en les actuacions.

Actualment hi ha uns 300 menors estrangers en centres d'acolliment i en centres residencials d'acció educativa de la Direcció General d'Atenció a la Infància (DGAIA). Els col.lectius més nombrosos són els marroquins (56%), els romanesos (6%) i els equatorians (5%). El nombre de nous expedients oberts pel serveis d'urgències de la DGAIA, entre els mesos de gener i setembre del 2005, ha estat de 350, un 50% més que en les mateixes dates de l'any 2004.

De tota manera, encara queden grups reduïts de persones no institucionalitzades en situacions de marginalitat permanent que es troben pels carrers i provoquen l'alarma social i el creixement d'estereotips negatius extensibles a altres nois i noies de les mateixes nacionalitats. Sense la família, el grup d'iguals representa un suport fonamental i adquireix una dimensió extraordinà- ria. Alguns s'acaben convertint en nens del carrer en aquest procés migratori.

Aquesta migració precoç suposa un alt risc per als nois i les noies, i una gran responsabilitat tant per als països que els acullen com per als països emissors. Estem parlant de persones que es troben en període de creixement, de formació, d'una població menor d'edat però d'idees adultes. Persones d'entorns sociofamiliars senzills, amb cap possibilitat de canvi al seu propi país, que responen a un projecte familiar i es responsabilitzen del progrés de la seva família.

Abans que la condició d'immigrants hi ha la condició de persona amb drets. Els drets humans comencen pels drets dels infants. La condició de menor és més important que la condició d'immigrant, cosa que suposa que tenen els mateixos drets de protecció que els menors en tots els territoris.

S'HA DE promoure el treball amb els països emissors d'aquesta població perquè puguin desenvolupar els recursos humans, econò- mics i culturals adients per evitar que marxin. La realitat dels Meina no és un problema català, ni andalús, ni francès, és un problema europeu. En aquest sentit, al mes de març es va constituir a Marsella una xarxa europea de protecció a menors migrants (REMI) per millorar el coneixement d'aquests infants i adolescents i de les polítiques corresponents dins l'espai euromediterrani, així com sensibilitzar les institucions i l'opinió pública. La Generalitat de Catalunya, que n'ha assumit la vicepresidència, és l'única entitat pública de l'Estat espanyol que hi participa. Esperem veure ben aviat els resultats de la seva feina, en benefici de tothom.