|
JORDI SUBIRANA - BARCELONA
- EL PERIÓDICO
Al voltant d'una taula o entre fogons, quan es cuina
per devoció, les paraules i les rialles flueixen amb més facilitat i es
guanya confiança. Amb l'objectiu de crear vincles, facilitar la integració i
fomentar la convivència entre la comunitat femenina del Raval, el Casal
d'Infants del barri organitza des de fa més d'un any tallers de cuina en què
participen dones de diferents ètnies i cultures. Cada una prepara un plat
típic de la seva terra, ensenya a les seves veïnes els secrets de la seva
gastronomia, mengen i fan amistat.
Ahir al migdia a la plaça de Josep Folch i Torres. Des de la pròxima ronda
de Sant Pau arriben olors que desperten la gana, olors exòtiques i
autòctones: el cuscús marroquí, les mandonguilles amb sípia catalanes, el
cebiche equatorià...
Llueix el sol, l'ambient a la plaça és de festa. Les dones que han
participat en l'última edició del taller comparteixen menjar, música,
xerrada i somnis comuns.
Dues dècades a Espanya
Unes, com la pakistanesa Saima Zia, fa un any que són a Barcelona. Altres,
menys, com l'equatoriana Inés Chilla, fa més de dues dècades que hi viuen,
quan el boom de la immigració estrangera ni s'intuïa.
Actualment, el Raval concentra una bona part de la immigració de la ciutat.
"Un 50% dels seus habitants són extracomunitaris", apunta Rosa
Balaguer, directora del Casal d'Infants. El Raval és un barri complex i les
relacions no són fàcils. Problemes d'idioma, pressions familiars i culturals
no ajuden a establir vincles. En el cas de les dones, el problema és més
gran. "Al Raval es fa vida al carrer però està molt masculinitzada;
falten espais públics per a dones", afegeix Balaguer. Iniciatives com
els tallers de cuina intenten girar la truita i acabar amb els estereotips.
María Ignacio Parrilla va néixer a Sants però des de fa anys viu al Raval.
La dona explica que participar en els tallers li ha permès fer amistat amb
gent del Pakistan, el Marroc i Melilla, com Mimona Ismael, amb qui acostuma
a treballar a la cuina. María assegura que els cursos, que continuaran i
s'estendran a altres disciplines, faciliten la integració. Però no sempre és
fàcil.
"Són persones amb una vida molt diferent de la nostra. Pensen d'una altra
manera. N'hi ha de molt tímides, algunes no saben parlar ni català ni
castellà", comenta María. "La majoria vénen perquè als seus països
d'origen hi ha misèria", diu la dona, després d'explicar que ha preparat
unes mandonguilles amb sípia "que no han durat gens".
Molts equatorians han decidit venir a Barcelona perquè la situació al seu
país és insostenible. "No hi ha Seguretat Social, ni subsidi d'atur. Els
nens continuen naixent a casa. Ara els que se'n van ho fan per obligació",
relata Chilla. Ella va venir per canviar un temps de vida, però es va
enamorar i va acabar quedant-s'hi.
Chilla prova d'aquí i d'allà, explica com es prepara el cebiche, un plat
fred típic de l'Equador, Colòmbia i el Perú que porta gambes, tomàquets
madurs, pebrot verd, ceba, llimona, coriandre, mostassa, sal i pebre. Aquest
és un dels 36 plats que el 2005 es van incloure en el llibre de receptes
Cuina casolana de les dones del Raval, que va néixer dels tallers. Se
n'han venut uns 2.500 exemplars.
La dona equatoriana recorda que li va costar integrar-se. Va venir sola i
els costums i, per descomptat, el menjar eren diferents del seu país.
"Nosaltres mengem molt d'arròs; aquí, en canvi, es menja molt de pa". Al
final, amb el seu marit, valencià, van optar per menjar arròs.
Problemes d'idioma
Saima Zia, del Pakistan, també té problemes d'integració, potser fins i tot
més que Chilla. Fa un any que viu a Barcelona i a penes diu paraules en
català o castellà --ahir va necessitar un traductor per parlar amb aquest
diari--. Enumera problemes de vivenda, de permisos. Però no tornarà al seu
país. Vol que la seva filla estudiï i Barcelona li ofereix més
possibilitats. La seva terra la recordarà al plat.
|
Envia'l
a un amic/amiga